Noelia Hernández Muñoz Oceanographer, PhD in Marine Ecology and National Geographic Explorer...
Marta Estrada Miyares
Marta Estrada Miyares és oceanògrafa i biòloga marina, amb una llarga trajectòria a l’Institut de Ciències del Mar (ICM) i al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Destaca com una de les pioneres espanyoles en realitzar investigacions científiques a l’Antàrtida.
Durant dècades, el seu treball s’ha centrat en comprendre el fitoplàncton marí i la seva importància ecològica. Als seus 78 anys, continua activa participant en projectes que aborden el canvi climàtic, la salut dels oceans i la conservació marina.
1. Què et va portar a emprendre aquesta expedició i com va influir en la teva visió de l’oceà?
La meva primera visita a l’Antàrtida va tenir lloc durant l’estiu austral de 1984–1985, a bord del trencaglaç argentí ARA Almirante Irízar. En aquell moment treballava en ecologia del fitoplàncton marí a l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, avui Institut de Ciències del Mar (CSIC).
Un col·lega químic, Antoni Ballester, havia participat anys abans en una expedició belga-neerlandesa i havia quedat profundament impressionat pels paisatges i les possibilitats d’investigació oceanogràfica a l’Antàrtida. Des d’aleshores, va impulsar la idea de desenvolupar-hi recerca científica. Gràcies als seus contactes internacionals, el 1984 va rebre una invitació de l’Institut Antàrtic Argentí per participar en la campanya de l’Almirante Irízar, juntament amb un petit equip d’investigadors.
Tot i que la missió principal del vaixell era logística, també s’hi desenvolupaven projectes d’investigació oceanogràfica durant el trajecte. Antoni Ballester em va proposar unir-m’hi i no ho vaig dubtar. Formàvem un equip divers que va enriquir enormement l’experiència.
La campanya va ser extraordinàriament enriquidora, tant des del punt de vista científic com pel descobriment del paisatge antàrtic. Poc després, els resultats es van presentar al Primer Symposium Español de Estudios Antárticos celebrat a Palma de Mallorca el 1985, donant lloc a diverses publicacions científiques.
El continent antàrtic i l’oceà que l’envolta són crucials per a la regulació del clima i dels cicles biogeoquímics globals. Per exemple, la corrent circumpolar antàrtica connecta els oceans Atlàntic, Índic i Pacífic, formant part de la circulació termohalina que redistribueix la calor entre l’equador i els pols. A més, el gel antàrtic representa aproximadament el 70% de les reserves d’aigua dolça del planeta. Visitar l’Antàrtida permet prendre més consciència d’aquestes connexions planetàries.
L’ecosistema marí antàrtic presenta característiques especialment rellevants. El fitoplàncton, base de la xarxa tròfica, mostra una gran diversitat. A l’oceà antàrtic hi ha tant zones d’alta productivitat, generalment pròximes a la costa, com àrees més pobres on s’ha demostrat la manca de ferro, un micronutrient essencial per a les microalgues.
La presència de gel marí és també clau. Quan no està cobert per una capa gruixuda de neu, la llum pot penetrar i permetre el creixement de microalgues a la seva part inferior i en els canals interns del gel. El krill, element fonamental d’aquesta xarxa tròfica, s’alimenta de fitoplàncton i constitueix la base de la dieta de peixos, foques, balenes i pingüins. Durant l’hivern, sobreviu gràcies a les microalgues presents sota el gel, que representen una font concentrada d’aliment.
Per això, la disminució del gel marí causada per l’escalfament global en algunes regions de l’Antàrtida suposa una greu amenaça per a les poblacions de krill i per a tots els organismes que en depenen.
2. La teva carrera s’ha centrat en l’estudi del fitoplàncton. Per què és tan important per a la salut dels ecosistemes marins i, en particular, per al Mediterrani?
De manera simplificada, el fitoplàncton és un conjunt d’organismes microscòpics unicel·lulars que viuen en suspensió a l’aigua i contenen clorofil·la. Aquests microorganismes tenen al mar un paper equivalent al de les plantes a la terra: utilitzen energia solar, aigua, diòxid de carboni i nutrients per produir matèria orgànica i reproduir-se.
Són els productors primaris de la xarxa tròfica pelàgica, és a dir, de les aigües obertes, de la qual depenen peixos, mamífers i aus marines. El fitoplàncton inclou cianobacteris i una gran diversitat de microalgues adaptades a diferents condicions del medi marí.
Per exemple, les diatomees tenen una paret cel·lular de sílice amb una microestructura elegant que ha inspirat aplicacions nanotecnològiques. Prosperen en aigües turbulentes i riques en nutrients, i són protagonistes de les proliferacions de finals d’hivern i principis de primavera en mars com el Mediterrani.
Els cocolitòfors presenten una cobertura de plaques calcàries de gran bellesa, mentre que altres microalgues, com les dinoflagel·lades, disposen de flagels que els permeten moure’s a la columna d’aigua i créixer en aigües estratificades i pobres en nutrients.
3. Amb els teus anys d’investigació, quins canvis has observat al Mediterrani a causa del canvi climàtic i altres pressions ambientals?
El Mediterrani és un mar de clima temperat, amb una forta estacionalitat i una important variabilitat interanual. Al llarg de moltes campanyes, he observat una gran diversitat de situacions: una mateixa setmana de març pot ser més freda o més càlida segons l’any.
Per això, per identificar els efectes del canvi climàtic sobre variables com la temperatura o el nivell del mar, cal disposar de sèries de dades llargues que permetin distingir les tendències a llarg termini de les fluctuacions puntuals. En aquest sentit, destaca el treball de Josep Pascual, que durant més de 50 anys ha recollit dades en una estació davant la costa de l’Estartit, generant la sèrie més llarga i fiable del Mediterrani.
Aquestes dades mostren que la temperatura superficial del mar ha augmentat a un ritme aproximat de 0,28 ºC per dècada, mentre que el nivell del mar ha pujat uns 3 mm per dècada. Una de les conseqüències més visibles és l’augment de la freqüència de les onades de calor marines, que han provocat mortalitats massives en organismes sèssils com gorgònies i coralls.
Sens dubte, són observacions preocupants. A això s’hi sumen altres impactes derivats de l’activitat humana, com la contaminació, la sobrepesca o la degradació d’hàbitats, que posen en risc tant la biodiversitat marina com els serveis que el mar ens proporciona.
4.1. Finalment, quin consell donaries a les noves generacions que volen dedicar-se a la ciència i a la protecció dels oceans?
Es poden fer reflexions a diversos nivells. En primer lloc, és fonamental mantenir la curiositat i fer-se preguntes. Una carrera científica requereix una gran dedicació, però també ofereix recompenses importants, com contribuir al coneixement del món que ens envolta i, directa o indirectament, al benestar humà.
Pel que fa a la perspectiva de gènere, animaria especialment les noies amb vocació científica a perseverar i a no deixar-se influir per estereotips negatius.
Des d’un punt de vista pràctic, recomanaria als joves estudiar a fons i adquirir competències en anglès i informàtica. Una bona preparació és clau, especialment si en el futur volen accedir a beques de recerca, on el rendiment acadèmic pot ser determinant.
La protecció dels oceans i de la natura en general requereix tant coneixement com acció. Cal combinar la base científica amb una actitud activa que permeti fer front a interessos purament econòmics i aconseguir que aquest coneixement es tradueixi en una gestió responsable del medi natural.
